MOLT AVIAT: AUDIOS, VIDEO, GALERIA DE FOTOS
CAT
La jornada dedicada a Herman Melville i la seva fosca i immortal obra mestra, Moby Dick, va començar per la inauguració de l’exposició de Xesco Mercé, Melvilliada (Contes de navegants), que presentava una sèrie de peces en tècnica mixta, inspirades en l’epopeia del capità Ahab i que constituïen una dedicatòria secreta a aquesta “altra” literatura, també, en certa mesura, secreta. A continuació va tenir lloc la Melvilliana, una idea de Pere Fernàndez (Pequod) i Joan Teixidor, consistent en la lectura col·lectiva de Moby Dick. Amb una molt bona assistència de públic i espontàniament, sense cap altra litúrgia que la fascinació dels assistents pel llibre de Melville, es va llegir Moby Dick en català, castellà, anglès, francès i japonès.
Vialka
La nit de La Fontana (dijous 29) prometia per la densitat i l’energia dels tres grups que la van protagonitzar. En primer lloc, Triulet, que van fer un recorregut des del seu anterior disc, Àridmètric fins al seu nou enregistrament, de sortida imminent, Astupèndur. Triulet fan una música d’escolta aparentment senzilla que precisa d’una complexa execució, d’aquí les múltiples capes en les que es pot gaudir el seu treball. Va ser un concert magnífic, seguit del que va protagonitzar una parella de músics que han agradat especialment als seguidors del festival en diverses edicions: Vialka. El duet format per Marylise Frecheville (bateria i veu) i Eric Boros (guitarra). Aquest cop ens van mostrar un costat més intimista, a partir de fragments de la seva recentment estrenada òpera À l’Abri des Regards Indiscrets. Va ser un concert amb una bella dramatúrgia. La nit la va tancar CaboSanRoque, un altre duet, aquest cop de Barcelona, que probablement tot el públic coneix pel seu treball de construcció d’instruments i la seva orquestra de màquines inverosímils, les quals es van mostrar en una recent exposició antològica al centre d’art Santa Mònica. Però per a tots aquells acostumats a aquesta faceta del grup, de música mecànica i juganera, que ha sigut central en els seus discs i en les col·laboracions amb Pierre Bastien o Pascal Comelade, el concert va ser tota una sorpresa, ja que van demostrar que amb aquestes màquines també es pot tocar rock, un rock abstracte, dens i a estones contundent, que va ser una cloenda perfecta per aquesta nit.
Simon Balestrazzi
La jornada dedicada al Premi Luigi Russolo va començar de bon matí a l’auditori de la Sedeta amb l’escolta, oberta al públic, de les 12 peces finalistes. D’allà va sortir el Premi del Públic 2015. A continuació van tenir lloc les deliberacions del jurat (veure palmarès publicat en aquest mateix blog). A la nit, en el mateix auditori, es van produïr els dos esperats concerts de la jornada Russolo. No hi havia per menys, ja que es tractava de dos noms mítics en l’anomenada escena industrial europea dels 80: Simon Balestrazzi i Das Synthetische Mischgewebe. Balestrazzi, l’home darrere l’essencial grup italià TAC, va actuar en solitari, creant ambients i textures amb un dispositiu electroacústic. Un viatge interior de penombres i esclats. Das Synthetische Mischgewebe, el projecte en permanent evolució de Guido Hubner i Samuel Loviton, van desplegar a continuació el seu propi dispositiu d’objectes sonors. Duien un parell de dies preparant tot tipus de mecanismes i motors que després van usar per fer el concert; tot cru, sense efectes. Van fer bullir aigua, 3 o 4 rellotges a la taula fent sons, una motlla penjada del sostre, etc. Moments rítmics i mecànics. En el límit del que es considera música. Contra tota regla.
Das Synthetische Mischgewebe
Dissabte dia 31, la darrera nit del LEM 2015 va comptar amb Polígono Hindú Astral, que van fer un concert de rítmica atmosfèrica carregat de sons analògics i crescendos infinits amb intencions tàntriques. Ciudad Lineal els va seguir sonant potents i poderosos i amb una agresivitat perfeccionista. I Blood Quartet van tancar la nit amb una mescla de Sonic Youth amb free jazz-lo-que-sigui, de vegades fent loops, sorolls, crits… Yeah!
Blood Quartet
CAST
La jornada dedicada a Herman Melville y su oscura e inmortal obra maestra, Moby Dick, empezó con la inauguración de la exposición de Xesco Mercé, Melvilliada (Contes de navegants), que presentaba una serie de piezas en técnica mixta inspiradas en la epopeya del capitán Ahab y que constituyeron una dedicatoria secreta a esa otra literatura, también, en cierto modo, secreta. A continuación aconteció la Melvilliana, una idea de Pere Fernàndez (Pequod) i Joan Teixidor, consistente en la lectura colectiva de Moby Dick. Con una muy buen asistencia de público i espontáneamente, sin ninguna otra liturgia que la fascinación de los asistentes por el libro de Melville, se leyó Moby Dick en catalán, castellano, inglés, francés i japonés.
Melvilliana
La noche de La Fontana (jueves 29) prometía por la densidad y la energía de los tres grupos convocados. En primer lugar, Triulet, que recorrieron el camino que va de su anterior disco, Àridmètric, hasta el nuevo (de edición inminente), Astupèndur. Triulet hacen una música de escucha aparentemente sencilla que requiere de una compleja ejecución; por eso su trabajo puede disfrutarse en múltiples capas. Fue un concierto magnífico, seguido del que protagonizaron una pareja de músicos que han gustado mucho a los seguidores del festival en varias ocasiones: Vialka. El dueto formado por Marylise Frecheville (batería y voz) y Eric Boros (guitarra). Esta vez nos mostraron su lado más intimista a partir de fragmentos de su recientemente estrenada ópera À l’Abri des Regards Indiscrets. Fue un concierto de una bella dramaturgia. La noche la cerró CaboSanRoque, otro dueto, esta vez de Barcelona, que probablemente todo el público conoce por su trabajo de construcción de instrumentos i de su orquesta de máquinas inverosímiles, que se expusieron recientemente en el Centre d’Art Santa Mònica. Para todos aquellos acostumbrados a esta faceta del grupo, de música mecánica i juguetona, central sus discos i colaboraciones con Pierre Bastien o Pascal Comelade, el concierto del LEM fue toda una sorpresa, ya que demostraron que con estas máquinas también se puede hacer rock; un rock abstracto, denso i contundente a ratos. Un cierre prefecto para esta noche.
Triulet
La jornada dedicada al Premio Luigi Russolo empezó de buena mañana en el auditorio de La Sedeta con la escucha abierta al público de las 12 piezas finalistas del Premio del Público 2015. A continuación hubo las deliberaciones del jurado (ver palmarés publicado en este mismo blog). Por la noche, en el mismo auditorio se produjeron dos esperados conciertos de la jornada Russolo. No era para menos, ya que se trataba de dos nombres míticos de la escena industrial europea de los 80: Simon Balestrazzi y Das Synthetische Mischgewebe. Balestrazzi, el hombre tras los esenciales TAC, actuó en solitario, creando ambientes y texturas con un dispositivo electroacústico. Un viaje interior de penumbras y estallidos. Das Synthetische Mischgewebe, el proyecto en permanente evolución de Guido Hubner y Samuel Loviton, desplegó a continuación su propio dispositivo de objetos sonoros. Estuvieron un par de dies preparando todo tipo de mecanismos y motores que después usaron para el concierto; tot en crudo, sin efectos. Hirvieron agua, había relojes sobre una mesa haciendo ruido, un muelle colgaba del techo… Momentos rítmicos y mecánicos. En el límite de lo que se considera música. Contra toda regla.
Polígono Hindú Astral
Sábado día 31, la última noche del LEM 2015 contó con Polígono Hindú Astral, que hicieron un concierto de rítmica atmosférica cargado de sonidos analógicos y crescendos infinitos con intenciones tántricas. Ciudad Lineal les siguieron sonando potentes y poderosos y con una agresividad perfeccionista. I Blood Quartet cerraron la noche con una mezcla de Sonic Youth y free jazz-lo-que-sea, a veces a base de loops, ruidos, gritos… Yeah!
Ciudad Lineal
ENG
The day dedicated to Herman Melville and his obscure and inmortal masterpiece, Moby Dick, started with the openning of Xesco Mercé‘s exposition, Melvilliada (Contes de navegants), starred by a series of pieces in mixed media inspired by captain Ahab’s epopee that became a secret dedicatory to this “other” literature (also secret, someway). Next came Melvilliana, an idea of Pere Fernàndez (Pequod) and Joan Teixidor, consisting on a collective reading of Moby Dick. With a really good audience attendance and spontaneously, with no other liturgy that participant’s fascination for Melville’s book, Moby Dick was read in Catalan, Spanish, English, French and Japanese.
The nit at La Fontana (Thursday 29) promised for the density and energy of the bands convened. First, Triulet, that went over the path from its previous album, Àridmètric, to the new that needs a complex performance; that’s why their work can be enjoyed in multiple stratums. A magnificent gig, followed by a couple of musicians that festival audience have loved in so many occasions: Vialka. A duet with Marylise Frecheville (drums and voices) and Eric Boros (guitar). This time they showed their most intimate profile with passages of their opera À l’Abri des Regards Indiscrets. It was a concert of a beautiful dramaturgy. The nit closed with CaboSanRoque, another duet, from Barcelona this time, that audience probably know for their work of instruments construction and their orchestra of far-fetched machines, recently exposed at Centre d’Art Santa Mònica. For those used to this side of the band of mechanic and frisky music, main on their albums and collaborations with Pierre Bastien or Pascal Comelade, LEM’s concert was a surprise. They demonstrate that rock can be played with these machines; an abstract, thick and sometimes blunt rock. A perfect closing for that night.
CaboSanRoque
The day dedicated to Luigi Russolo’s Contest started early in the morning at La Sedeta auditory with an open listening of the 12 finalists compositions of Audiences Award 2015 (take a look to the list of winners on this blog). At night, the so expected concerts for the Russolo day. It was no wonder. Two of the legendary bands from the 80s industrial european scene: Simon Balestrazzi and Das Synthetische Mischgewebe. Balestrazzi, the man behind the essential TAC, played alone, creating ambientes and textures with an electroacoustic device. An inner trip of dimly lit and burst. Das Synthetische Mischgewebe, the project in permanent evolution of Guido Hubner and Samuel Loviton, unfold straightaway its own device of sonic objects. Two days before they started the assembly of mechanisms and motors that they used on the gig; all raw, no effects. Boiled water, used watches arranged on the table, a spring was hanging from the roof… Rhythmic and mechanic moments. On the boundary of what’s considered music. Against any rule.
Saturday 31th, LEM 2015’s last night was for Polígono Hindú Astral and their atmospheric rhythms loaded with analog sounds and infinite crescendos with tantric intentions. Ciudad Lineal followed them with a strong and powerful sound and a perfectionist aggression. And Blood Quartet closed the night and the festival with a mixture of Sonic Youth sounds and free jazz-whatever-it-is, using loops sometimes, and noises and yells… Yeah!
LEM 2015: REPORT 2
Vaira
CAT
L’acostament a la literatura que Vaira va mostrar el passat dimecres 21 d’octubre va donar el tret de sortida a la segona setmana del LEM. Olivia Mateu (piano) i l’Albert Espuña (teclats, sampler i programacions) van unir la seva proposta de música incidental amb accent electrònic a imatges i textos de la novel·la de Carles Pradas, La setena vida de Kaspar Schwarz. Una agradable i suggerent experiència multi-sensorial molt diferent al que van oferir l’endemà Lali Barrière i The International Nothing. La primera, desplegant ambientacions electro-matemàtiques de gran expresivitat; els segons, portant la sonoritat de dos clarinets a terrritoris en molts casos inexplorats.
Lali Barrière
Aquesta mateixa curiositat pels límtis sonors dels instruments tradicionals va ser la que Alguns Homes Bons van exhibir el dia després, divendres 23, en aquesta ocasió en clau de free jazz electritzant i electritzat (i fins i tot molts més que “free”). Els va seguir Kasper T. Toeplitz en una latitud totalment distinta. Un artista que més que explorar el soroll, s’hi baralla, deixant entreveure una lluita interior intensa, dramática i de tanta força sonora com gestual. Un soroll pur, indòmit i salvatge amb el que Toeplitz estableix una dansa ritual amb implicacions místiques.
The International Nothing
El dissabte dia 24, Pentina’t Lula ens va transportar al Los Angeles de mitjans dels 70 amb un seu synth-punk primitiu amb moltes similituds amb el dels legendaris Screamers. Però aquest es un quartet que també se sent prou hereu de l’escena catalana com per incorporar al seu repertori algunes versions dels mai prou reivindicats Ultratruita, amb col·laboració del mateix Panotxa a la guitarra i la veu. Les generacions que es donen de la mà… I just després, Enrique Doza i Xavier Riembau o, el que ve a ser el mateix, Wunderkammer, un duet francament únic que des de les sonoritats més orgàniques (orgue, loops i gravacions, vinils…) fins a les més elèctriques (delays, distorsions i tot tipus d’efectes i mnipulacions sonores) van desplegar una rica improvisació d’abstracció tántrica.
ALguns Homes Bons
El darrer dia d’aquesta setmana intensa va començar amb un Ágape amb cuina, projeccions i sons electrònics de Marco Bellonzi, la poesia i el clarinet de Victor Bonetarbolí, i el misteriós aquòfon de Patxi Valera, un instrument creat per ell mateix que converteix l’aigua en sons màgics i embolcallants. Tots tres (i els plats!) van crear un tapís surrealista d’estímuls sonors, visuals i gustatius. I com a cloenda, la triple sorpresa de l’inspirat Antonio González amb el seu inclassificable projecte Zozobra (una amalgama de beats bruts i violents, de veus i no veus, de lírica i anti-lírica, crua en molts moments, furibunda en molts d’altres i d’actitut iconoclasta en tot moment), els rituals de paganisme sonor i performance de 25 Hombres (magnètics, esotèrics, introspectius i profunds), i el diari de viatges sonors dels belgues Bruital Orgasme (que arrancaren de tot tipus de dispositus, suports i formats en una tormenta art noise alienant, fosca i de la que Russolo n’estaria orgullós).
Kasper T. Toeplitz
CAST
El acercamiento a la literatura que Vaira mostraron el pasado miércoles 21 de octubre dio el pistoletazo de saluda de la segunda semana del LEM. Olivia Mateu (piano) y Albert Espuña (teclado, sampler y programaciones) unieron su propuesta de música incidental con acento electrónico a imágenes y textos de la novela de Carles Pradas, La setena vida de Kaspar Schwarz. Una agradable y sugerentes experiencia multi-sensorial, muy distinta a la que ofrecieron el día siguiente Lali Barrière y The International Nothing. La primera, desplegando ambientaciones electro-matemáticas de gran expresividad; los segundos, llevando la sonoridad de dos clarinetes a territorios en muchos casos inexplorados.
Pentina’t Lula
Esta misma curiosidad por los límites sonoros de los instrumentos tradicionales fue la que Alguns Homes Bons exhibieron el día después, viernes 23, en esta ocasión en clave de free jazz electrizantey electrizado (e incluso mucho más que “free”). Les siguió Kasper T. Toeplitz en una latitud totalmente distinta. Un artista que más que explorar el ruido, se pelea con él, dejando entrever una lucha interior intensa, dramática y de tanta fuerza sonora como gesticular. Un ruido puro, indómito i salvaje con el que Toeplitz establece una danza ritual con implicaciones místicas.
Wunderkammer
El sábado día 24, Pentina’t Lula nos transportó a Los Angeles de mediados de los 70 con su synth-punk primitivo de muchas similitudes con los legendarios Screamers. Pero este es un cuarteto que también se siente suficientemente heredero de la escena punk catalana como para incorporar a su repertorio algunas versiones de los nunca suficientemente reivindicados Ultratruita, con colaboración del mismo Panotxa a la guitarra y la voz. Las generaciones que se dan la mano… I justo después, Enrique Doza y Xavier Riembau o, lo que viene a ser lo mismo, Wunderkammer, un dueto francamente único que desde las sonoridades más orgánicas (órgano, loops y grabaciones, vinilos…) hasta las más eléctricas (delays, distorsiones y todo tipos de efectos y manipulaciones sonoras) desplegaron una rica improvisación de rica abstracción tántrica.
Ágape
El último día de esta semana intensa empezó con Ágape con cocina, proyecciones y sonidos electrónicos de Marco Bellonzi, poesía y clarinete de Victor Bonetarbolí, y el misterioso aquófono de Patxi Valera, un instrumento creado por él mismo que convierte el agua en sonidos mágicos i envolventes. Los tres (¡y los platos!) crearon un tapiz surrealista de estímulos sonoros, visuales y gustativos. Y como cierre, la triple sorpresa del inspirado Antonio González con su inclasificable proyecto Zozobra (una amalgama de beats sucios y violentos, de voces y no voces, de lírica y anti-lírica, cruda en muchos momentos, furibunda en muchos otros y de actitud iconoclasta en todo momento), los rituales de paganismo sonoro y performance de 25 Hombres (magnéticos, esotéricos, introspectivos y profundos), y el diario de viajes sonoros de los belgas Bruital Orgasme (que arrancaron de todo tipo de dispositivos, soportes y formatos en un una tormenta art noise alienante, oscura y de la que Russolo se sentiría orgullos).
Zozobra
ENG
The approach to literature that Vaira showed last Wednesday October 21th was the kickstarting to LEM’s second week. Olivia Mateu (piano) and Albert Espuña (keyboards, sampler and programing) joined their proposal of incidental music with electronic accent to images and words from Carles Pradas’ novel, La setena vida de Kaspar Schwarz. A pleasant and suggesting multi-sense experience; very different to what Lali Barrière and The International Nothing offered the day after. The first, unfolding electro-math setting of deep expressivity; the seconds, bringing the acoustics of two clarinets to (in most cases) uncharted territories.
25 Hombres
The same curiosity for sound limits of traditional instruments was waht Alguns Homes Bons displayed de day after, on Friday 23th; in this occasion, in the key of an electrifying and electrified free jazz (even far from only“free”). Kasper T. Toeplitz followed the on completely different latitudes. An artista that struggles with noise more than exploring it; and leaves a trace of a intense and dramatic inner battle, as strong for its sound than for its gesticulation. Pure noise. Untamed and wild. And Toeplitz taking up a ritual dance with mystic involvement.
Bruital Orgasme
On Saturday 24th, Pentina’t Lula took us all to the mid 70´s LA scene with their primitive synth-punk very close to the legendaries Screamers’. But this is a quartet that fem them selves close enough to the catalan punk to include on their setlist some covers from the never enough reclaimed band, Ultratruita; with starring from Panotxa himself on guitar and voice. Generations that join their hands… And at the moment after, Enrique Doza and Xavier Riembau a.k.a Wunderkammer, a unique duet that displayed a rich improvisation of tantric abstraction with organic sounds (organ, loops and recordings, vinyls…) but also electronic ones (delays, distortions and any kind of effects and sonic manipulation.
Last day of this intense week started with an Ágape filled with cooking, projections and electronic sounds from Marco Bellonzi, poetry and clarinet by Victor Bonetarbolí, and the mysterious aquophone from Patxi Valera, an instrument of his own creation that transforms water into magical and surrounding sounds. They three (and the dishes!) created a surrealistic tapestry os sonic, visual and tasty stimulus. As ending, the triple surprise of the inspired Antonio González with his unclassifiable project, Zozobra (an amalgam of dirty and violent beats, of voices and non-voices, of lyrical counter-lyrical, raw on very moments, livid on many others and with iconoclastic attitude at any time), the pagan sonic rituals and performance art from 25 Hombres (magnetic, esoteric, introspective and deep), and the diary of sonic travels from the Belgians Bruital Orgasme (stripped off from any type of devices, mediums and formats an art noise storm so alienating and dark that Russolo would be proud of).
LEM FESTIVAL 