Embolcallats per una llum blavosa que incitava a l’escolta recollida, els assistents a l’Encontre en L’Espai-Temps de l’1 de juny van veure desplegar-se davant seu, en una curiosa experiència sinestèsica, doncs no hi havia projeccions, un enfilall de paisatges que s’anaven succeïnt amb total fluidesa. Sobre la base electrònica non-stop d’Álvaro Montané, a vegades incisiva i d’altres més ambiental, Jacobo Sucari al saxo y la flauta anava puntejant aquests paisatges, ara amb curtes frases repetitives o notes llargues evocadores d’un minimalisma cru, ara amb desenvolupaments i frassejos més llargs i jazzístics. El Poncho-Fluor va arribar al seu moment àlgid quan Sucari va activar els seus pedals d’efectes per als vents. Llavors, la llum blava es va tornar en una multiplicitat de colors cridaners en la imaginació dels assitents que, després d’un dolç fade out, se’n van anar ben contents i tranquils.
Envueltos en una luz azulada que incitaba a la escucha recogida, los asistentes al Encuentro en el Espacio-Tiempo del 1 de junio vieron desplegarse delante de ellos, en una curiosa experiencia sinestésica, puesto que no había proyecciones, una retahíla de paisajes que se iban sucediendo con total fluidez. Sobre la base electrónica non-stop de Álvaro Montané, a veces incisiva y otras más ambiental, Jacobo Sucari al saxo y a la flauta iba punteando estos paisajes, ora con cortas frases repetitivas o notas largas evocadoras de un minimalismo crudo, ora con desarrollos y fraseos más largos y jazzísticos. El Poncho-Fluor alcanzó su punto álgido cuando Sucari activó sus pedales de efectos para los vientos. Entonces, la luz azul se transformó en una multiplicidad de colores chillones en la imaginación de los asistentes que, después de un dulce fade out, se marcharon tan contentos y tranquilos.
Wrapped in a bluish light that stimulated a secluded listening, the attendants to the Encounter in the Space-Time on June the 1st saw, in a strange synaesthesic experience, as there were no visuals, a display of landscapes that were succeeding one another with absolute fluency. Upon a non-stop electronic baseline by Álvaro Montané, sometimes cutting and others of a more environmental character, Jacobo Sucari kept on marking on these landscapes, now with short repetitive phrases or long notes recalling minimalism and then with longer jazz-like phrases and developments. The Poncho-Fluor reached its critical point when Sucari triggered his pedal effects for winds. Then, the blue light turned into a myriad of gaudy colours in the minds of spectators who, after a sweet fade out, left happily and full of serenity.
fotos: ©ristian vega
LEM FESTIVAL 