Tag Archives: Improvisació

De la A a la Z / From A to Z

18 Jun

De la A a la Z

Un abecedari arrossegat i inquietant va obrir l’Encontre en l’Espai Temps del passat 31 de maig. Núria Martínez-Vernis va començar el recital esgranant les lletres de l’alfabet a base d’esbufecs i cacofonies mentre Floy Krouchi va engegar la seva maquinària d’ones sonores ran de terra, o per sota, creant un ambient fosc i pausat, dens i hipnòtic que només va afluixar en el breu bis final. Krouchi i Martínez-Vernis, dos “mons paral·lels que s’entenen entre ells d’orella a orella,” van teixir un recital fondo, van coure un ric magma, lent i fulgurant, que encara reverbera per les parets del local i les artèries dels assistents.


De la A a la Z

Un abecedario arrastrado e inquietante abrió el Encuentro en el Espacio-Tiempo del pasado 31 de mayo. Núria Martínez-Vernis empezó el recital desgranando las letras del alfabeto a base de soplidos y cacofonías, mientras Floy Krouchi ponía en marcha su maquinaria de ondas sonoras a ras de suelo, o por debajo, creando un ambiente oscuro y pausado, denso e hipnótico que solamente aflojó en el breve bis final.  Krouchi y Martínez-Vernis, dos “mundos paralelos que se entienden entre ellos de oreja a oreja”, tejieron un recital hondo, cocieron un rico magma, lento y fulgurante, que aún reverbera por las paredes del local y las arterias de los asistentes.


From A to Z

A dragged and disturbing abecedary opened the Encounter in the Space Time of last 31st May. Núria Martínez-Vernis started the recital by shelling the letters of the alphabet with blasts and cacophonies while Floy Krouchi started her machinery producing sound waves skimming the ground, or even below, thus creating a dark and unhurried ambient, both dense and hypnotic only loosen in the short final encore. Krouchi and Martínez-Vernis, two “parallel worlds that understand each other from ear to ear,” weaved a deep recital, they cooked a rich magma as slow as bright that still reverberates on the walls of the venue, as well as on the arteries of the audience.

fotos: ©ristian vega

Dues ànimes errabundes als Monegros

24 Jun

Els assistents al passat Encontre en l’Espai-Temps no tenien gaire clar si es tobàven a la seu de GTS o en ple desert dels Monegros, no només a causa de la calor ambiental. Uns vaporosos arpegis del sitar elèctric de Víctor G Roca van iniciar el recital sobre la projecció d’un plans lentíssims dels ardents Monegros. Aviat s’hi va afegir la veu fonda de Juan Vico saltant de poema a narració i viceversa com un hobo de vagó en vagó. Dels Monegros vam passar a recòrrer carreteres del Peloponès amb fons sonor de banjo tot evocant Johnny Cash, sense saber massa bé què és l’amor: potser una col a punt de ser tallada en dues meitats o potser, senzillament, el perfecte maridatge entre música, literatura i imatge en una tarda d’estiu compartida entre amics.


Los asistentes al pasado Encuentro en el Espacio-Tiempo no tenían muy claro si se encontraban en la sede de GTS o en pleno desierto de los Monegros, no únicamente a causa del calor ambiental. Unos vaporosos arpegios del sitar eléctrico de Víctor G Roca iniciaron el recital sobre la proyección de unos planos lentísimos de los ardientes Monegros. Pronto se añadió la voz honda de Juan Vico saltando de poema a narración y viceversa como un hobo de vagón en vagón. De los Monegros pasamos a recorrer carreteras del Peloponeso con un fondo sonoro de banjo, evocando a Johnny Cash y sin saber muy bien que es el amor: quizás un repollo a punto de ser cortado en dos o quizás, sencillamente, el perfecto maridaje entre música, literatura e imagen en una tarde de verano compartida entre amigos.


The attendants to the last Encounter in the Space-Time were not sure about if they were at GTS headquarters or right in the middle of de Monegros desert and this was not only due to the environmental heat. Some hazy arpeggios from the electric sitar by Víctor G Roca initiated the performance upon the projection of very slow shots of the burning Monegros. Soon, the deep voice of Víctor G Roca Vico joined in, jumping from poems to tales and vive versa like a hobo from coach to coach. From the Monegros we shifted to Peloponnesian roads with a banjo sound background and we recalled Johnny Cash without knowing what love is exactly: maybe a cabbage just about to be split into two halves or maybe, simply the perfect blend between music, literature and images in a summer afternoon shared among friends.

fotos: ©ristian vega

Paisatges artificials, naturalment / Paisajes artificiales, naturalmente / Artificial landscapes, naturally

12 Jun

Embolcallats per una llum blavosa que incitava a l’escolta recollida, els assistents a l’Encontre en L’Espai-Temps de l’1 de juny van veure desplegar-se davant seu, en una curiosa experiència sinestèsica, doncs no hi havia projeccions, un enfilall de paisatges que s’anaven succeïnt amb total fluidesa. Sobre la base electrònica non-stop d’Álvaro Montané, a vegades incisiva i d’altres més ambiental, Jacobo Sucari al saxo y la flauta anava puntejant aquests paisatges, ara amb curtes frases repetitives o notes llargues evocadores d’un minimalisma cru, ara amb desenvolupaments i frassejos més llargs i jazzístics. El Poncho-Fluor va arribar al seu moment àlgid quan Sucari va activar els seus pedals d’efectes per als vents. Llavors, la llum blava es va tornar en una multiplicitat de colors cridaners en la imaginació dels assitents que, després d’un dolç fade out, se’n van anar ben contents i tranquils.


Envueltos en una luz azulada que incitaba a la escucha recogida, los asistentes al Encuentro en el Espacio-Tiempo del 1 de junio vieron desplegarse delante de ellos, en una curiosa experiencia sinestésica, puesto que no había proyecciones, una retahíla de paisajes que se iban sucediendo con total fluidez. Sobre la base electrónica non-stop de Álvaro Montané, a veces incisiva y otras más ambiental, Jacobo Sucari al saxo y a la flauta iba punteando estos paisajes, ora con cortas frases repetitivas o notas largas evocadoras de un minimalismo crudo, ora con desarrollos y fraseos más largos y jazzísticos. El Poncho-Fluor alcanzó su punto álgido cuando Sucari activó sus pedales de efectos para los vientos. Entonces, la luz azul se transformó en una multiplicidad de colores chillones en la imaginación de los asistentes que, después de un dulce fade out, se marcharon tan contentos y tranquilos.


Wrapped in a bluish light that stimulated a secluded listening, the attendants to the Encounter in the Space-Time on June the 1st saw, in a strange synaesthesic experience, as there were no visuals, a display of landscapes that were succeeding one another with absolute fluency. Upon a non-stop electronic baseline by Álvaro Montané, sometimes cutting and others of a more environmental character, Jacobo Sucari kept on marking on these landscapes, now with short repetitive phrases or long notes recalling minimalism and then with longer jazz-like phrases and developments. The Poncho-Fluor reached its critical point when Sucari triggered his pedal effects for winds. Then, the blue light turned into a myriad of gaudy colours in the minds of spectators who, after a sweet fade out, left happily and full of serenity.

fotos: ©ristian vega