Floy Krouchi + Rayo-60
El darrer Encontre Espai-Temps de l’any obria la quarta setmana del LEM 2017 amb un concert hipnòtic i ingràvid. Potser per a uns espectadors es tractés d’una experiència en aigües profundes i per a altres d’un viatge més enllà del sistema solar. El que és ben cert és que la música que van inventar Floy Kouchi i Ander Agudo no transitava la matèria sòlida dels paisatges, sinó les zones ingràvides, de vegades lleugeres, d’altres, denses. Ells van explicar que no havien preparat aquella música, solament havien parlat del somni i de l’insomni. I va ser a aquests terrenys onírics on ens van portar.
El último Encuentro en el Espacio-Tiempo del año abría la cuarta semana del LEM 2017 con un concierto hipnótico e ingrávido. Quizás para unos espectadores se tratara de una experiencia en aguas profundas y para otros de un viaje más allá del sistema solar. Lo que es bien cierto es que la música que inventaron Floy Kouchi y Ander Agudo no transitaba la materia sólida de los paisajes, sino las zonas ingrávidas, a veces ligeras, otras, densas. Ellos explicaron que no habían preparado aquella música, solamente habían hablado del sueño y del insomnio. Y fue a estos terrenos oníricos donde nos llevaron.
The fourth week of LEM 2017 began with a hypnotic and weightless concert. This was the last Encounter in the Space-Time of the year. Perhaps It was a deep-water experience for some, maybe a journey beyond the solar system for others. However, it is quite certain that the music that Floy Kouchi and Ander Agudo invented didn’t walked among the solid matter of the landscapes, but it did through weightless areas, sometimes thin, sometimes thick. They said that they had not previously worked on that music, they had only talked about sleep and insomnia. These dreamlike worlds is where they took us.
fotos: © Ernest Abentín
Oriol Perucho in memoriam by Martí Sans
La mort d’Oriol Perucho al gener de 2016 va activar tota una sèrie de mecanismes de recuperació de l’obra d’aquest extraordinari músic, peça clau de bandes com ara Tropopausa i Koniec, entre molts d’altres i, per tant, de l’escena musical d’avantguarda de Barcelona dels 70s, 80, i 90s. Una d’aquestes accions és aquest magnífic documental dirigit per Martí Sans, que es va poder veure a la Filmoteca de Catalunya en el marc del LEM, que integra aproximacions a la seva obra amb testimonis entranyables dels músics que el van conèixer.
La muerte de Oriol Perucho en enero de 2016 activó una serie de mecanismos de recuperación de la obra de este extraordinario músico, pieza clave de bandas como Tropopausa y Koniec, entre muchas otras y, por tanto, de la escena musical de vanguardia de Barcelona de los 70s, 80s y 90s. Una de estas acciones es este magnífico documental dirigido por Martí Sans, que se pudo ver en la Filmoteca de Catalunya en el marco del LEM, que integra aproximaciones a su obra con testimonios entrañables de los músicos que lo conocieron.
The death of Oriol Perucho in January 2016 triggered a series of mechanisms owing to the recovering of the work of this extraordinary musician, a keystone of bands such as Tropopausa and Koniec, among many others and, thus, of the Barcelona’s avant-garde music scene of the 70s, 80, and 90s. One of such actions is this excellent documentary directed by Martí Sans, that could be watched at the Filmoteca de Catalunya in the framework of the LEM, which integrates approaches to his work with touching statements by the musicians who had known him.
fotos: © Ernest Abentín
Federico Fenu
Amb Sociopatie, el trombonista i també teclista Federico Fenu ens va proposar un viatge d’alta volada a Sardenya, una evocació dels seus paisatges abruptes, del clima de l’“illa del vent”, sobrenom que rep també aquesta illa. Música penetrant, de ritme lent, d’una bellesa extrema, en certs moments, bastida a partir de capes sonores que el mateix Fenu disparava amb loops. Gràcies a l’intercanvi del Dispositiu LEM amb el Signal Festival (Cagliari, Sardenya), vam descobrir el talent d’aquest músic d’Oristano, al bell mig de l’illa del vent.
Con Sociopatie, el trombonista y también teclista Federico Fenu nos propuso un viaje de altos vuelos a Cerdeña, una evocación de sus paisaje abruptos, del clima de la “isla del viento”, sobrenombre que recibe también esta isla. Música penentrante, de ritmo lento, de una belleza extrema, a veces, concebida a partir de capas sonoras que el propio Fenu disparaba mediante loops. Gracias al intercambio del Dispostivo LEM con el Signal Festival (Cagliari, Cerdeña), descubrimos el talento de este músico de Oristano, en el centro de la isla del viento.
With Sociopatie, the trombonist as well a keyboard player, Federico Fenu, proposed a high-flying travel to Sardinia, an evocation of its abrupt landscapes and the climate of the “island of the wind”, a nickname of this island. A penetrating music, with a slow beat and of an extreme beauty that was built in particular moments upon sonic layers triggered with loops by Fenu himself. Thanks to the exchange procedure of the LEM Festival with the Signal Festival (Cagliari, Sardinia), we have discovered the talent of this musician from Oristano, at the very centre of the island of the wind.
fotos: © Ernest Abentín
Inire
D’esquenes al públic, i de cares a una gran pantalla on es projectaven formes abstractes que oscil·laven, es trancaven i recomponien al dictat de les ones sonores, Malgorzata Dancewicz i Krzysztof Pawlik, Inire, van desenvolupar una sessió d’exquisida electrònica a la Sala Noble del Convent de Sant Agustí. Quaranta minuts d’ones electromagnètiques, ara guspirejants i punyents, ara més lliscants i melòdiques en una atmosfera reposada que convidava a l’escolta atenta.
De espaldas al público, y de cara a una gran pantalla donde se proyectaban formas abstractas que oscilaban, se rompían y recomponían al dictado de las ondas sonoras, Malgorzata Dancewicz y Krzysztof Pawlik, Inire, desarrollaron una sesión de exquisita electrónica en la Sala Noble del Convent de Sant Agustí. Cuarenta minutos de ondas electromagnéticas, ora crepitantes y lacerantes, ora más deslizantes y melódicas en una atmósfera reposada que invitaba a la escucha atenta.
Showing their backs to the audience and their faces to a big screen where abstract forms were projected, oscillating, breaking and recomposing themselves under the dictation of sonic waves, Malgorzata Dancewicz and Krzysztof Pawlik, Inire, developed a session of exquisite electronics at the Sala Noble del Convent de Sant Agustí. Forty minutes of electromagnetic waves, now crackling and wounding, then more sliding and melodic in a relaxed atmosphere that invited to an attentive listening.
fotos: © Ernest Abentín
Warp Trio
Era un dels plats forts del festival i l’assistència de públic va desbordar el local, deixant els més tardaners sense l’oportunitat d’entrar-hi. Era la primera vegada que el Barcelona Pipa Club es convertia en un escenari LEM, amb càrrega simbòlica afegida: la nova sala es troba al downtown de la Vila de Gràcia. El trio de New York, convertit en quartet, van bastir un concert brillant en el qual van abordar vertiginosament, i sense solució de continuïtat, estils i llenguatges molt diversos, amb el seu eclecticisme tan característic, adobat amb grans dosis de virtuosisme i molt sentit de l’humor. Progressiu, contemporani, jazz, rock, barroc? Warp Trio.
Era uno de los platos fuertes del festival y la asistencia de público desbordó el local, dejando a los más tardones sin la oportunidad de entrar. Era la primera vez que el Barcelona Pipa Club se convertía en un escenario LEM, con carga simbólica añadida: la nueva sala se encuentra en el downtown de la Vila de Gràcia. El trío de New York, convertido en cuarteto, construyó un concierto brillante en el cual abordaron vertiginosamente, y sin solución de continuidad, estilos y lenguajes muy diversos, con su eclecticismo tan característico, adobado con grandes dosis de virtuosismo y mucho sentido del humor. ¿Progresivo, contemporáneo, jazz, rock, barroco? Warp Trio.
This was one of the main attractions of the festival and the public attendance exceeded the club’s capacity, leaving the most tardy unable to enter. It was the first time that the Barcelona Pipa Club became a LEM stage, with an added symbolic load: the new venue is located in the Vila de Gràcia downtown. This trio from New York, turned into a quartet, built a brilliant concert in which they vertiginously tackled, without any solution of continuity, different styles and languages, with their so distinctive eclecticism, enriched with great deal of virtuosity and lots of sense of humor. Progressive, contemporary, jazz, rock, baroque? Warp Trio.
fotos: © Ernest Abentín
Dj de la Muerte
El Grog va acollir la festa de cloenda del festival, allà ens vam trobar uns i altres per celebrar la fantàstica edició del LEM d’aquest any. L’encarregat d’oficiar va ser DJ de la Muerte. Donar sortida a la sessió amb la sintonia que Antón García Abril va compondre el 1974 per a la sèrie El hombre y la tierra i esquitxar-ho amb els severs i alhora tendres diàlegs d’Accidents Polipoètics, va ser tota una declaració de principis. La resta? Música tan espurnejant com perillosa.
El Grog acogió la fiesta de clausura del festival, allá nos encontramos unos y otros para celebrar la fantástica edición del LEM de este año. El encargado de oficiar fue DJ de la Muerte. Dar salida a la sesión con la sintonía que Antón García Abril compuso el 1974 para la serie El hombre y la tierra y salpicarlo con los severos y a la vez tiernos diálogos de Accidents Polipoètics, fue toda una declaración de principios. ¿El resto? Música tan chispeante como peligrosa.
The Grog bar hosted the closing party of the festival, there we gather together to celebrate the fantastic LEM edition of this year. DJ de la Muerte was the master of ceremonies. Starting the session with the tune that Antón García Abril composed in 1974 for the documental series El hombre y la tierra, and seasoning it with the harsh but at the same time soft talks by Accidents Polipoètics, it was really a declaration of principles. The rest? Music as sparkling as dangerous.
fotos: © Ernest Abentín
LEM FESTIVAL 