Tag Archives: poetry

Menta / Mint

10 Aug

Esmentant la menta, que no ha deixat de ser la mateixa menta alegre de la infantesa, i transfigurant cards fins a convertir-los en instruments reverberants, el poeta Enric Casasses i el músic Pep Pascual van establir una simbiosi digna del liquen més elevat per a trenar un cistell amb brins de vers i música, alhora exuberant i delicat. Després d’una hora de recital emocionant, la sessió es va cloure amb una processó festiva cap a la porta del local on els nostres dos protagonistes ubics van barrejar, per a joia de tots, el gitano amb orgue i trompeta amb la guitarra d’en Sisterna dita amb verb potent.


Mentando la menta, que no ha dejado de ser la misma menta alegre de la infancia, y transfigurando cardos hasta convertirlos en instrumentos reverberantes, el poeta Enric Casasses y el músico Pep Pascual establecieron una simbiosis digna del liquen más elevado para trenzar un cesto con briznas de verso y música, a la vez exuberante y delicado. Después de una hora de recital emocionante, la sesión se cerró con una procesión festiva hacia la puerta del local donde nuestros dos protagonistas ubicuos mezclaron, para júbilo de todos, el gitano con órgano y trompeta con la guitarra de Sisterna dicha con potente verbo.


Mentioning the mint, that has never ceased to be the same happy mint of childhood, and transfiguring thistles until they became reverberant instruments, the poet Enric Casasses and musician Pep Pascual established a symbiosis worthy of the most elevated lichen to braid a basket made of wisps of verse and music, both exuberant and delicate. After an hour of moving recital, the session closed with a festive procession to the door of the venue, where our two ubiquitous protagonists merged, to the joy of everyone, the gipsy with organ and trumpet with Sisterna’s guitar spoken with a powerful verb.

 

fotos: ©ristian vega

Dues ànimes errabundes als Monegros

24 Jun

Els assistents al passat Encontre en l’Espai-Temps no tenien gaire clar si es tobàven a la seu de GTS o en ple desert dels Monegros, no només a causa de la calor ambiental. Uns vaporosos arpegis del sitar elèctric de Víctor G Roca van iniciar el recital sobre la projecció d’un plans lentíssims dels ardents Monegros. Aviat s’hi va afegir la veu fonda de Juan Vico saltant de poema a narració i viceversa com un hobo de vagó en vagó. Dels Monegros vam passar a recòrrer carreteres del Peloponès amb fons sonor de banjo tot evocant Johnny Cash, sense saber massa bé què és l’amor: potser una col a punt de ser tallada en dues meitats o potser, senzillament, el perfecte maridatge entre música, literatura i imatge en una tarda d’estiu compartida entre amics.


Los asistentes al pasado Encuentro en el Espacio-Tiempo no tenían muy claro si se encontraban en la sede de GTS o en pleno desierto de los Monegros, no únicamente a causa del calor ambiental. Unos vaporosos arpegios del sitar eléctrico de Víctor G Roca iniciaron el recital sobre la proyección de unos planos lentísimos de los ardientes Monegros. Pronto se añadió la voz honda de Juan Vico saltando de poema a narración y viceversa como un hobo de vagón en vagón. De los Monegros pasamos a recorrer carreteras del Peloponeso con un fondo sonoro de banjo, evocando a Johnny Cash y sin saber muy bien que es el amor: quizás un repollo a punto de ser cortado en dos o quizás, sencillamente, el perfecto maridaje entre música, literatura e imagen en una tarde de verano compartida entre amigos.


The attendants to the last Encounter in the Space-Time were not sure about if they were at GTS headquarters or right in the middle of de Monegros desert and this was not only due to the environmental heat. Some hazy arpeggios from the electric sitar by Víctor G Roca initiated the performance upon the projection of very slow shots of the burning Monegros. Soon, the deep voice of Víctor G Roca Vico joined in, jumping from poems to tales and vive versa like a hobo from coach to coach. From the Monegros we shifted to Peloponnesian roads with a banjo sound background and we recalled Johnny Cash without knowing what love is exactly: maybe a cabbage just about to be split into two halves or maybe, simply the perfect blend between music, literature and images in a summer afternoon shared among friends.

fotos: ©ristian vega

Udol, udol

15 May

Una lloba en un saló de te: Lulú Martorell a la seu de Gràcia Territori Sonor, elegantment il·luminada només per càlids llums de peu i il·luminada també la Lulú que, adés salvatge adés tendra, acaronant les tecles del piano o colpejant-les amb ràbia, esgranava les cançons d’amor i droga del Pepe Sales. Amb l’acompanyament de cors subtils o intervencions parlades dels poetes Núria Martínez-Vernis i Martí Sales, el blues va habitar insòlitament l’espai, expandint-se com un gas etílic embriagador que ens va fer creuar, si més no en la nostra imaginació exaltada, el riu Jordà, o el Mississipí o potser el Francolí, de nits, entre udols.


Una loba en un salón de té: Lulú Martorell en la sede de Gràcia Territori Sonor, elegantemente iluminada sólo por cálidas lámparas e iluminada también Lulú quien, ora salvaje ora tierna, acariciando las teclas del piano o golpeándolas con rabia, desgranaba las canciones de amor i droga de Pepe Sales. Con el acompañamiento de coros sutiles o intervenciones habladas de los poetas Núria Martínez-Vernis y Martí Sales, el blues habitó insólitamente el espacio, expandiéndose como un gas etílico embriagador que nos hizo cruzar, como mínimo en nuestra imaginación exaltada, el río Jordán, o el Misisipi, o quizás el Francolí, de noche, entre aullidos.


A wolf in a tearoom: Lulú Martorell at the Gràcia Territori Sonor headquarters, elegantly illuminated with warm lamps as illuminated was Lulú, sometimes wild and others tender, caressing gently the piano keys or kicking them furiously while she was performing Pepe Sales’ songs of love and drug. With the accompaniment of subtle choirs or spoken interventions by poets Núria Martínez-Vernis and Martí Sales, the blues unusually inhabited the room, expanding itself as a heady ethylic gas that made us cross, at least in our exalted imagination, the Jordan river, or the Mississippi, or it was maybe the Francolí, at night, among howls.

fotos: ©ristian vega

W: Les cigonyes somnien amb ser pals de golf / W: Las cigüeñas sueñan con ser palos de golf / W: Storks dream they are golf sticks

28 Apr

W: Les cigonyes somnien amb ser pals de golf

El viatge que G (Gabriel Ventura) + G (Gerard Valverde) + R (Rosa Tharrats) van realitzar el passat 20 d’abril es va iniciar en realitat el 20 de març de 2015 amb una carta a l’estimada Anastasia escrita des d’una habitació d’hotel. Mentre la primera G esgranava de manera constant i parsimoniosa un viatge a través del globus terraqüi transportant un gripau vermell, la segona G creava atmosferes sòniques plenes de silencis elèctrics alhora que manipulava la veu narradora multiplicant-la en un eco interminable. Història amb múltiples ramals i miradors on aturar-se una estona i contemplar amb calma la vida i les projeccions abstractes d’objectes i textures suggeridores sobre fons negre a càrrec d’R. Una vetllada serena d’una estranya inspiració.


W: Las cigüeñas sueñan con ser palos de golf

El viaje que G (Gabriel Ventura) + G (Gerard Valverde) + R (Rosa Tharrats) realizaron el pasado 20 de abril se inició en realidad el 20 de marzo de 2015 con una carta a la querida Anastasia escrita desde una habitación de hotel. Mientras la primera G desgranaba de manera constante y parsimoniosa un viaje a través del globo terráqueo transportando un sapo rojo, la segunda G creaba atmósferas sónicas llenas de silencios eléctricos a la vez que manipulaba la voz narradora multiplicándola en un eco interminable. Historia con múltiples ramificaciones y miradores donde pararse un rato y contemplar con calma la vida y las proyecciones abstractas de objetos y texturas sugerentes sobre fondo negro a cargo de R. Una velada serena de una extraña inspiración.


W: Storks dream they are golf sticks

The journey made by G (Gabriel Ventura) + G (Gerard Valverde) + R (Rosa Tharrats) last April the 20th actually began on the 20th March 2015 with a letter to the beloved Anastasia written from a hotel room. While the first G was explaining a travel through the globe carrying a red toad in a constant and parsimonious fashion, the second G created sound atmospheres full of electric silences while manipulating the narrator voice in a never-ending echo. A story with multiple branching and viewpoints where to stop for a while and from which to stare at life and at the abstract projections made of objects and suggestive textures on a dark background by R. A quiet soirée of a rare inspiration.

fotos: ©ristian vega

Química i electricitat / Química y electricidad / Chemistry and electricity

17 May
mireia_dolors01b

Tejero-Miquel: un arc voltaic

L’acció protagonitzada el passat dijous per Mireia Tejero i Dolors Miquel mereix l’adjectiu de memorable. Les dues artistes van explicar abans de començar que no havien preparat res i que tot just havien parlat entre elles una eston abans. A molts, acabada l’acció, els deuria semblar impossible. La sensació d’una química immediata entre ambdues, que va propiciar jocs deliciosos entre el saxo amb efectes i la veu (també, en alguna ocasió, loopejada), va ser immediata. La poesia de Dolors Miquel i les bases creades per Mireia Tejero, sobre les que s’inserien les ràfegues de saxo, s’intercomunicaven d’una forma tan natural com excitant. La transmisió d’emocions estava garantida. La química entre Tejero i Miquel va produir electricitat. Una performance que va posar en els llavis dels assistents la mateixa frase: Quan ho tornareu a fer? I certament, el projecte pot haver nascut el dijous passat en un episodi més del cicle d’Encontres en l’Espai-Temps, però hauria de continuar en el futur, o al menys, això desitjem els que vam tenir la sort d’assistir-hi.

La acción protagonizada el pasado jueves por Mireia Tejero y Dolors Miquel merece el adjetivo de memorable. Las dos artistas explicaron antes de empezar que no habían preparado nada y que apenas habían hablado entre ellas un rato antes. A muchos, acabada la acción, les debió de parecer imposible. La sensación de una química inmediata entre ambas, que propició juegos deliciosos entre el saxo con efectos y la voz (también, en alguna ocasión, loopeada), fue inmediata. La poesía de Dolors Miquel y las bases creadas por Mireia Tejero, sobre las que se insertaban las ráfagas de saxo, se intercomunicaban de una forma tan natural como excitante. La transmisión de emociones estaba garantizada. La química entre Tejero y Miquel produjo electricidad. Una performance que puso en los labios de los asistentes la misma frase: Cuando lo volveréis a hacer? Y ciertamente, el proyecto puede haber nacido el pasado jueves en un episodio más del ciclo de Encuentros en el Espacio-Tiempo, pero tendría que continuar en el futuro, o al menos, eso deseamos los que tuvimos la suerte de asistir.

The action performed by Mireia Tejero and Dolors Miquel last Thursday deserves the qualifier of unforgettable. Both artists explained before the show that they did not prepare anything in advance and that they had just talked to each other for a little while before. This would seem impossible to many of us once the show ended. The sensation of an immediate chemistry between the two, which raised delicious games between the sax with effects and the voice (sometimes treated with a looper as well) was instantaneous. The communication between Dolors Miquel’s poetry and the music samples created by Mireia Tejero above which sax bursts were inserted, was as natural as it was exciting. The transmission of emotions was guaranteed. The chemistry between Tejero and Miquel produced electricity. A performance that pushed the audience to ask the same question: When will you do it again? Indeed, this project was born last Thursday in another episode of the Encounters in the Space Time, but it should continue in the future or, at least, this is the wish of all the lucky people attending the event.