Tag Archives: poetry

De la A a la Z / From A to Z

18 Jun

De la A a la Z

Un abecedari arrossegat i inquietant va obrir l’Encontre en l’Espai Temps del passat 31 de maig. Núria Martínez-Vernis va començar el recital esgranant les lletres de l’alfabet a base d’esbufecs i cacofonies mentre Floy Krouchi va engegar la seva maquinària d’ones sonores ran de terra, o per sota, creant un ambient fosc i pausat, dens i hipnòtic que només va afluixar en el breu bis final. Krouchi i Martínez-Vernis, dos “mons paral·lels que s’entenen entre ells d’orella a orella,” van teixir un recital fondo, van coure un ric magma, lent i fulgurant, que encara reverbera per les parets del local i les artèries dels assistents.


De la A a la Z

Un abecedario arrastrado e inquietante abrió el Encuentro en el Espacio-Tiempo del pasado 31 de mayo. Núria Martínez-Vernis empezó el recital desgranando las letras del alfabeto a base de soplidos y cacofonías, mientras Floy Krouchi ponía en marcha su maquinaria de ondas sonoras a ras de suelo, o por debajo, creando un ambiente oscuro y pausado, denso e hipnótico que solamente aflojó en el breve bis final.  Krouchi y Martínez-Vernis, dos “mundos paralelos que se entienden entre ellos de oreja a oreja”, tejieron un recital hondo, cocieron un rico magma, lento y fulgurante, que aún reverbera por las paredes del local y las arterias de los asistentes.


From A to Z

A dragged and disturbing abecedary opened the Encounter in the Space Time of last 31st May. Núria Martínez-Vernis started the recital by shelling the letters of the alphabet with blasts and cacophonies while Floy Krouchi started her machinery producing sound waves skimming the ground, or even below, thus creating a dark and unhurried ambient, both dense and hypnotic only loosen in the short final encore. Krouchi and Martínez-Vernis, two “parallel worlds that understand each other from ear to ear,” weaved a deep recital, they cooked a rich magma as slow as bright that still reverberates on the walls of the venue, as well as on the arteries of the audience.

fotos: ©ristian vega

Advertisements

Poetic beats

3 Apr

Beats poètics

No és de matinada, són les vuit del vespre tocades. Al fons de l’escenari es visualitzen els errors digitals creats per l’Anna Sevilla. Els dits sobre la màquina d’escriure emeten un batec mecanogràfic incansable que es barreja amb les pulsacions electròniques del Joan Martínez. La veu de la Maria Sevilla travessa l’ombra d’aquest encontre sense sentit intensament articulat per la poesia. Un error perfecte. No és de matinada.


Beats poéticos

No es de madrugada, son las ocho de la noche. Al fondo del escenario se visualizan los errores digitales creados por Anna Sevilla. Los dedos sobre la máquina de escribir emiten un latido mecanográfico incansable que se mezcla con las pulsaciones electrónicas de Juan Martínez. La voz de María Sevilla atraviesa la sombra de este encuentro sin sentido intensamente articulado por la poesía. Un error perfecto. No es de madrugada.


Poetic beats

It’s not dawn, it’s eight o’clock at night. Anna Sevilla’s glitchy visuals are displayed on the background of the stage. On a typewriter, typing fingers produce a tireless sound like a mechanical heartbeat that is mixed with the electronic pulsations of Juan Martínez. The voice of María Sevilla goes through the shadow of this meaningless encounter intensely articulated by poetry. A perfect mistake. It’s not dawn.

fotos: ©ristian vega

Encontres en l’Espai-Temps / Encuentros en el Espacio-Tiempo / Encounters in the Space-Time 2018 #02

6 Mar
ENCONTRES EN L’ESPAI-TEMPS 2018 – ENCUENTROS EN EL ESPACIO-TIEMPO 2018 – ENCOUNTERS IN THE SPACE-TIME 2018
SEGONA ACCIÓ / SEGUNDA ACCIÓN / SECOND ACTION

MARIA SEVILLA / JOAN MARTÍNEZ

Archibald Buttle

DIJOUS 15 DE MARÇ A LES 20H / JUEVES 15 DE MARZO A LAS 20H / THURSDAY, MARCH THE 15TH  8PM
SEU DE GTS (C/ IGUALADA, 10 – GRÀCIA – BARCELONA)
DONACIONS AL FINAL DE L’ACCIÓ – DONACIONES AL FINAL DE LA ACCIÓN – DONATIONS AT THE END OF THE ACTION

Archibald Buttle és un error. Un incordi, com d’estol de mosques calorós i no previst en absolut per la burocràcia, o un encontre en l’espai-temps sense sentit. Archibald Buttle és només un marc de ficció: un nom qualsevol per dir poemes i per fer-ho des dels beats post- humans de l’electrònica.
Maria Sevilla Paris neix a Badalona el 1990. Creix tan de biaix i perifèrica com pot a Bufalà: ben als afores, ben limítrof. Decreix l’adolescència escoltant grunge, punk, thrash, i descobrint l’escalf coent de la literatura. S’hi engresca. Fa Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona. Després, comença una tesi doctoral (en curs) sobre La passió segons Renée Vivien de Maria-Mercè Marçal, i és a partir d’aquí -i de Rodoreda, Blai Bonet, els forats de Sade i l’insomni de lxs barceloninxs- que tanta perifèria i tanta desacceleració post-humana li resulten, finalment, discibles. L’any 2015 veu la llum el seu primer poemari, Dents de polpa (AdiA Edicions), guardonat amb el XXX Premi Bernat Vidal i Tomàs de Santayí, i l’any 2017 guanya el Miquel Àngel Riera de Manacor amb el seu segon poemari, Kalàixnikov (Món de Llibres). Joan Martínez neix a Sants el 1988, en format analògic i manté la seva condició de barbamec crònic fins a l’actualitat. És graduat en Matemàtiques per la Universitat de Barcelona. És addicte declarat al llenguatge sense interfícies, al hardware sense revestiments plàstics, als hacks de la neuroquímica, l’alquímia i el DIY. En algun moment, també s’enganxa a la síntesi del so i, de retruc, a la poesia. Ha musicat poemes de Maria Sevilla i de Guim Valls, i els ha punxat en recitals de Barcelona, Manresa i Mataró.


Archibald Buttle es un error. Un incordio, como de escuadrón de moscas caluroso y no previsto en absoluto por la burocracia, o un encuentro en el espacio-tiempo sin sentido. Archibald Buttle es sólo un marco de ficción: un nombre cualquiera para decir poemas y para hacerlo desde los beats post-humanos de la electrónica.
Maria Sevilla Paris nace en Badalona en 1990. Crece tan al bies y periférica como puede en Bufalà: bien a las afueras, muy limítrofe. Decrece la adolescencia escuchando grunge, punk, thrash, y descubriendo el calido escozor de la literatura. Se anima. Hace Filología Catalana en la Universitat de Barcelona. Después, empieza una tesis doctoral (en curso) sobre La passió segons Renée Vivien de Maria-Mercè Marçal, y es a partir de aquí -y de Rodoreda, Blai Bonet, los agujeros de Sade y el insomnio de lxs barcelonesxs- que tanta periferia y tanta desaceleración post-humana le resultan, finalmente, decibles. El año 2015 voz la luz su primer poemario, Dents de polpa (AdiA Edicions), galardonado con el XXX Premio Bernat Vidal y Tomàs de Santayí, y en 2017 gana Miquel Àngel Riera de Manacor con su segundo poemario, Kalàixnikov (Món de Llibres). Joan Martínez nace en Sants el 1988, en formato analógico y mantiene su condición de barbilampiño crónico hasta la actualidad. Está graduado en Matemáticas por la Universitat de Barcelona. Es adicto declarado al lenguaje sin interfaces, al hardware sin revestimientos plásticos, a los hacks de la neuroquímica, la alquimia y el DIY. En algún momento, también se engancha a la síntesis del sonido y, de rebote, a la poesía. Ha musicado poemas de Maria Sevilla y de Guim Valls, y los ha pinchado en recitales de Barcelona, Manresa i Mataró.


Archibald Buttle is an error. A nuisance like a warm fly swarm not foreseen by bureaucracy, or a meaningless encounter in the space-time. Archibald Buttle is only a fiction framework: an ordinary name for saying poems from the post-human beats of electronics.
Maria Sevilla Paris was born in Badalona in 1990. She grew up as biased and peripheral as possible in Bufalà: at the outskirts, at the limits. She went down her adolescence listening to grunge, punk and trash as well as discovering the spicy warmth of literature. She studied Catalan philology at the University of Barcelona. Afterwards, she started a PhD Thesis (in progress) on La passió segons Renée Vivien by Maria-Mercè Marçal, and it is from this point – and from Rodoreda, Blai Bonet, Sade‘s holes as well as insomnia nights of Barcelona – that so much periphery and so much post-human deceleration finally resulted sayable to her. In 2015 she published her first poetry book, Dents de polpa (AdiA Edicions), awarded with the XXX Bernat Vidal i Tomàs Price (Santanyí) and, in 2017, she won the Miquel Àngel Riera Price (Manacor) with her second book, Kalàixnikov (Món de Llibres). Joan Martínez was born in Sants in 1988, in an analogue format and he still keeps his beardless chronic condition. He is a graduate in Mathematics by the University of Barcelona. He is a confessed addict to language without interfaces, to hardware without plastic linings, to the hacks of neurochemistry, the alchemy and the DIY. At some point, he also became addicted to sound synthesis and, by rebound, to poetry. He has written music for poems by Maria Sevilla and Guim Valls and he has played them in recitals in Barcelona, Manresa and Mataró.

 

organitza
amb el suport de

i la col·laboració de
amb el distintiu

EFFE LABEL

 

Menta / Mint

10 Aug

Esmentant la menta, que no ha deixat de ser la mateixa menta alegre de la infantesa, i transfigurant cards fins a convertir-los en instruments reverberants, el poeta Enric Casasses i el músic Pep Pascual van establir una simbiosi digna del liquen més elevat per a trenar un cistell amb brins de vers i música, alhora exuberant i delicat. Després d’una hora de recital emocionant, la sessió es va cloure amb una processó festiva cap a la porta del local on els nostres dos protagonistes ubics van barrejar, per a joia de tots, el gitano amb orgue i trompeta amb la guitarra d’en Sisterna dita amb verb potent.


Mentando la menta, que no ha dejado de ser la misma menta alegre de la infancia, y transfigurando cardos hasta convertirlos en instrumentos reverberantes, el poeta Enric Casasses y el músico Pep Pascual establecieron una simbiosis digna del liquen más elevado para trenzar un cesto con briznas de verso y música, a la vez exuberante y delicado. Después de una hora de recital emocionante, la sesión se cerró con una procesión festiva hacia la puerta del local donde nuestros dos protagonistas ubicuos mezclaron, para júbilo de todos, el gitano con órgano y trompeta con la guitarra de Sisterna dicha con potente verbo.


Mentioning the mint, that has never ceased to be the same happy mint of childhood, and transfiguring thistles until they became reverberant instruments, the poet Enric Casasses and musician Pep Pascual established a symbiosis worthy of the most elevated lichen to braid a basket made of wisps of verse and music, both exuberant and delicate. After an hour of moving recital, the session closed with a festive procession to the door of the venue, where our two ubiquitous protagonists merged, to the joy of everyone, the gipsy with organ and trumpet with Sisterna’s guitar spoken with a powerful verb.

 

fotos: ©ristian vega

Dues ànimes errabundes als Monegros

24 Jun

Els assistents al passat Encontre en l’Espai-Temps no tenien gaire clar si es tobàven a la seu de GTS o en ple desert dels Monegros, no només a causa de la calor ambiental. Uns vaporosos arpegis del sitar elèctric de Víctor G Roca van iniciar el recital sobre la projecció d’un plans lentíssims dels ardents Monegros. Aviat s’hi va afegir la veu fonda de Juan Vico saltant de poema a narració i viceversa com un hobo de vagó en vagó. Dels Monegros vam passar a recòrrer carreteres del Peloponès amb fons sonor de banjo tot evocant Johnny Cash, sense saber massa bé què és l’amor: potser una col a punt de ser tallada en dues meitats o potser, senzillament, el perfecte maridatge entre música, literatura i imatge en una tarda d’estiu compartida entre amics.


Los asistentes al pasado Encuentro en el Espacio-Tiempo no tenían muy claro si se encontraban en la sede de GTS o en pleno desierto de los Monegros, no únicamente a causa del calor ambiental. Unos vaporosos arpegios del sitar eléctrico de Víctor G Roca iniciaron el recital sobre la proyección de unos planos lentísimos de los ardientes Monegros. Pronto se añadió la voz honda de Juan Vico saltando de poema a narración y viceversa como un hobo de vagón en vagón. De los Monegros pasamos a recorrer carreteras del Peloponeso con un fondo sonoro de banjo, evocando a Johnny Cash y sin saber muy bien que es el amor: quizás un repollo a punto de ser cortado en dos o quizás, sencillamente, el perfecto maridaje entre música, literatura e imagen en una tarde de verano compartida entre amigos.


The attendants to the last Encounter in the Space-Time were not sure about if they were at GTS headquarters or right in the middle of de Monegros desert and this was not only due to the environmental heat. Some hazy arpeggios from the electric sitar by Víctor G Roca initiated the performance upon the projection of very slow shots of the burning Monegros. Soon, the deep voice of Víctor G Roca Vico joined in, jumping from poems to tales and vive versa like a hobo from coach to coach. From the Monegros we shifted to Peloponnesian roads with a banjo sound background and we recalled Johnny Cash without knowing what love is exactly: maybe a cabbage just about to be split into two halves or maybe, simply the perfect blend between music, literature and images in a summer afternoon shared among friends.

fotos: ©ristian vega

Udol, udol

15 May

Una lloba en un saló de te: Lulú Martorell a la seu de Gràcia Territori Sonor, elegantment il·luminada només per càlids llums de peu i il·luminada també la Lulú que, adés salvatge adés tendra, acaronant les tecles del piano o colpejant-les amb ràbia, esgranava les cançons d’amor i droga del Pepe Sales. Amb l’acompanyament de cors subtils o intervencions parlades dels poetes Núria Martínez-Vernis i Martí Sales, el blues va habitar insòlitament l’espai, expandint-se com un gas etílic embriagador que ens va fer creuar, si més no en la nostra imaginació exaltada, el riu Jordà, o el Mississipí o potser el Francolí, de nits, entre udols.


Una loba en un salón de té: Lulú Martorell en la sede de Gràcia Territori Sonor, elegantemente iluminada sólo por cálidas lámparas e iluminada también Lulú quien, ora salvaje ora tierna, acariciando las teclas del piano o golpeándolas con rabia, desgranaba las canciones de amor i droga de Pepe Sales. Con el acompañamiento de coros sutiles o intervenciones habladas de los poetas Núria Martínez-Vernis y Martí Sales, el blues habitó insólitamente el espacio, expandiéndose como un gas etílico embriagador que nos hizo cruzar, como mínimo en nuestra imaginación exaltada, el río Jordán, o el Misisipi, o quizás el Francolí, de noche, entre aullidos.


A wolf in a tearoom: Lulú Martorell at the Gràcia Territori Sonor headquarters, elegantly illuminated with warm lamps as illuminated was Lulú, sometimes wild and others tender, caressing gently the piano keys or kicking them furiously while she was performing Pepe Sales’ songs of love and drug. With the accompaniment of subtle choirs or spoken interventions by poets Núria Martínez-Vernis and Martí Sales, the blues unusually inhabited the room, expanding itself as a heady ethylic gas that made us cross, at least in our exalted imagination, the Jordan river, or the Mississippi, or it was maybe the Francolí, at night, among howls.

fotos: ©ristian vega

W: Les cigonyes somnien amb ser pals de golf / W: Las cigüeñas sueñan con ser palos de golf / W: Storks dream they are golf sticks

28 Apr

W: Les cigonyes somnien amb ser pals de golf

El viatge que G (Gabriel Ventura) + G (Gerard Valverde) + R (Rosa Tharrats) van realitzar el passat 20 d’abril es va iniciar en realitat el 20 de març de 2015 amb una carta a l’estimada Anastasia escrita des d’una habitació d’hotel. Mentre la primera G esgranava de manera constant i parsimoniosa un viatge a través del globus terraqüi transportant un gripau vermell, la segona G creava atmosferes sòniques plenes de silencis elèctrics alhora que manipulava la veu narradora multiplicant-la en un eco interminable. Història amb múltiples ramals i miradors on aturar-se una estona i contemplar amb calma la vida i les projeccions abstractes d’objectes i textures suggeridores sobre fons negre a càrrec d’R. Una vetllada serena d’una estranya inspiració.


W: Las cigüeñas sueñan con ser palos de golf

El viaje que G (Gabriel Ventura) + G (Gerard Valverde) + R (Rosa Tharrats) realizaron el pasado 20 de abril se inició en realidad el 20 de marzo de 2015 con una carta a la querida Anastasia escrita desde una habitación de hotel. Mientras la primera G desgranaba de manera constante y parsimoniosa un viaje a través del globo terráqueo transportando un sapo rojo, la segunda G creaba atmósferas sónicas llenas de silencios eléctricos a la vez que manipulaba la voz narradora multiplicándola en un eco interminable. Historia con múltiples ramificaciones y miradores donde pararse un rato y contemplar con calma la vida y las proyecciones abstractas de objetos y texturas sugerentes sobre fondo negro a cargo de R. Una velada serena de una extraña inspiración.


W: Storks dream they are golf sticks

The journey made by G (Gabriel Ventura) + G (Gerard Valverde) + R (Rosa Tharrats) last April the 20th actually began on the 20th March 2015 with a letter to the beloved Anastasia written from a hotel room. While the first G was explaining a travel through the globe carrying a red toad in a constant and parsimonious fashion, the second G created sound atmospheres full of electric silences while manipulating the narrator voice in a never-ending echo. A story with multiple branching and viewpoints where to stop for a while and from which to stare at life and at the abstract projections made of objects and suggestive textures on a dark background by R. A quiet soirée of a rare inspiration.

fotos: ©ristian vega