Menta / Mint

Esmentant la menta, que no ha deixat de ser la mateixa menta alegre de la infantesa, i transfigurant cards fins a convertir-los en instruments reverberants, el poeta Enric Casasses i el músic Pep Pascual van establir una simbiosi digna del liquen més elevat per a trenar un cistell amb brins de vers i música, alhora exuberant i delicat. Després d’una hora de recital emocionant, la sessió es va cloure amb una processó festiva cap a la porta del local on els nostres dos protagonistes ubics van barrejar, per a joia de tots, el gitano amb orgue i trompeta amb la guitarra d’en Sisterna dita amb verb potent.

---

Mentando la menta, que no ha dejado de ser la misma menta alegre de la infancia, y transfigurando cardos hasta convertirlos en instrumentos reverberantes, el poeta Enric Casasses y el músico Pep Pascual establecieron una simbiosis digna del liquen más elevado para trenzar un cesto con briznas de verso y música, a la vez exuberante y delicado. Después de una hora de recital emocionante, la sesión se cerró con una procesión festiva hacia la puerta del local donde nuestros dos protagonistas ubicuos mezclaron, para júbilo de todos, el gitano con órgano y trompeta con la guitarra de Sisterna dicha con potente verbo.

---

Mentioning the mint, that has never ceased to be the same happy mint of childhood, and transfiguring thistles until they became reverberant instruments, the poet Enric Casasses and musician Pep Pascual established a symbiosis worthy of the most elevated lichen to braid a basket made of wisps of verse and music, both exuberant and delicate. After an hour of moving recital, the session closed with a festive procession to the door of the venue, where our two ubiquitous protagonists merged, to the joy of everyone, the gipsy with organ and trumpet with Sisterna’s guitar spoken with a powerful verb.

 

fotos: ©ristian vega

Dues ànimes errabundes als Monegros

Els assistents al passat Encontre en l’Espai-Temps no tenien gaire clar si es tobàven a la seu de GTS o en ple desert dels Monegros, no només a causa de la calor ambiental. Uns vaporosos arpegis del sitar elèctric de Víctor G Roca van iniciar el recital sobre la projecció d’un plans lentíssims dels ardents Monegros. Aviat s’hi va afegir la veu fonda de Juan Vico saltant de poema a narració i viceversa com un hobo de vagó en vagó. Dels Monegros vam passar a recòrrer carreteres del Peloponès amb fons sonor de banjo tot evocant Johnny Cash, sense saber massa bé què és l’amor: potser una col a punt de ser tallada en dues meitats o potser, senzillament, el perfecte maridatge entre música, literatura i imatge en una tarda d’estiu compartida entre amics.

---

Los asistentes al pasado Encuentro en el Espacio-Tiempo no tenían muy claro si se encontraban en la sede de GTS o en pleno desierto de los Monegros, no únicamente a causa del calor ambiental. Unos vaporosos arpegios del sitar eléctrico de Víctor G Roca iniciaron el recital sobre la proyección de unos planos lentísimos de los ardientes Monegros. Pronto se añadió la voz honda de Juan Vico saltando de poema a narración y viceversa como un hobo de vagón en vagón. De los Monegros pasamos a recorrer carreteras del Peloponeso con un fondo sonoro de banjo, evocando a Johnny Cash y sin saber muy bien que es el amor: quizás un repollo a punto de ser cortado en dos o quizás, sencillamente, el perfecto maridaje entre música, literatura e imagen en una tarde de verano compartida entre amigos.

---

The attendants to the last Encounter in the Space-Time were not sure about if they were at GTS headquarters or right in the middle of de Monegros desert and this was not only due to the environmental heat. Some hazy arpeggios from the electric sitar by Víctor G Roca initiated the performance upon the projection of very slow shots of the burning Monegros. Soon, the deep voice of Víctor G Roca Vico joined in, jumping from poems to tales and vive versa like a hobo from coach to coach. From the Monegros we shifted to Peloponnesian roads with a banjo sound background and we recalled Johnny Cash without knowing what love is exactly: maybe a cabbage just about to be split into two halves or maybe, simply the perfect blend between music, literature and images in a summer afternoon shared among friends.

fotos: ©ristian vega

Udol, udol

Una lloba en un saló de te: Lulú Martorell a la seu de Gràcia Territori Sonor, elegantment il·luminada només per càlids llums de peu i il·luminada també la Lulú que, adés salvatge adés tendra, acaronant les tecles del piano o colpejant-les amb ràbia, esgranava les cançons d’amor i droga del Pepe Sales. Amb l’acompanyament de cors subtils o intervencions parlades dels poetes Núria Martínez-Vernis i Martí Sales, el blues va habitar insòlitament l’espai, expandint-se com un gas etílic embriagador que ens va fer creuar, si més no en la nostra imaginació exaltada, el riu Jordà, o el Mississipí o potser el Francolí, de nits, entre udols.

---

Una loba en un salón de té: Lulú Martorell en la sede de Gràcia Territori Sonor, elegantemente iluminada sólo por cálidas lámparas e iluminada también Lulú quien, ora salvaje ora tierna, acariciando las teclas del piano o golpeándolas con rabia, desgranaba las canciones de amor i droga de Pepe Sales. Con el acompañamiento de coros sutiles o intervenciones habladas de los poetas Núria Martínez-Vernis y Martí Sales, el blues habitó insólitamente el espacio, expandiéndose como un gas etílico embriagador que nos hizo cruzar, como mínimo en nuestra imaginación exaltada, el río Jordán, o el Misisipi, o quizás el Francolí, de noche, entre aullidos.

---

A wolf in a tearoom: Lulú Martorell at the Gràcia Territori Sonor headquarters, elegantly illuminated with warm lamps as illuminated was Lulú, sometimes wild and others tender, caressing gently the piano keys or kicking them furiously while she was performing Pepe Sales’ songs of love and drug. With the accompaniment of subtle choirs or spoken interventions by poets Núria Martínez-Vernis and Martí Sales, the blues unusually inhabited the room, expanding itself as a heady ethylic gas that made us cross, at least in our exalted imagination, the Jordan river, or the Mississippi, or it was maybe the Francolí, at night, among howls.

fotos: ©ristian vega